Quantes vegades t’has sorprès a tu mateix@ perdent el control?, fins a quin punt les teves reaccions són propietàries de tu mateix@ i no a l’inrevés?, si pares esment en el teu dia a dia, quin percentatge de temps actues, verbalitzes, “fas” en automàtic? I ara, la pregunta confrontativa del milió: Sents que tens el control sobre tu mateix@?, I sobre la teva vida?
Ser capaç i donar-te el permís de contestar(te) aquestes preguntes, és l’element essencial per a començar a prendre consciència per tu mateix/a. Si ens adonem, hi ha una certa facilitat a “fer responsable a l’altre” del que em passa. No obstant això, el com reaccionem; aquesta actitud que decideixo prendre (inconscientment) davant una situació X, només depèn de mi mateix/a. Així que, ho sento molt però, la prima de “Jo faig això perquè TU…” queda oficialment obsoleta. I amb això, em posiciono en la radicalitat amb la finalitat de destapar aquest mecanisme de defensa al qual la població recorrem sense parar (m’incloc!): La Projecció.
Us recordeu d’aquest famós refrany en castellà: ver la paja en ojo ajeno? Doncs la cosa va més o menys per aquí. Pensa-ho: Com més (et) neguis la teva part de responsabilitat davant una reacció TEVA, menys amo de tu mateix/a ets. Un mateix pot decidir canviar allò que no li és beneficiós per a si però, pretendre canviar a l’altre i a la seva manera de respondre davant la vida, és una gesta impossible i, perquè no dir-ho, egoista.
Arribats a aquest punt, sóc conscient que “adonar-se” no resulta tant costós. Això sí, el passar a l’acció i començar a modificar reaccions automàtiques, quan porto tota una vida fent-ho, augmenta la complexitat d’aquesta possible transformació en mi. Tant és així, que a la majoria dels meus pacients sempre acabem topant-nos amb aquesta dificultat; dificultat que ens porta, inevitablement, a treballar amb el seu nen/nena interior. Qui si no tindria tan poc interès a canviar?
El nen/nena interior és qui normalment ens saboteja. ¡Vigila! Amb això no vull dir que sigui una part “dolenta” de nosaltres mateix@s: Al contrari. El seu paper no és un altre que el de missatger; és qui ens ve a recordar que tenim temes sense resoldre en el nostre cor. És el mirall de les nostres manques. Però, què passa quan no li fem cas a un nen/a? Respostes hi ha milions. Ho sé. Però el rerefons sempre és el mateix si ens adonem: Intentar cridar la nostra atenció. Que és exactament el mateix que pretén el nostre nen/a interior; d’aquí la seva necessitat de sabotejar-nos “a la seva manera”, perquè ho mirem i amanyaguem.
De manera que, els automatismes, aquestes maneres de reaccionar que ens posseeixen massa sovint, són un petit senyal que hi ha alguna cosa (o diverses) dins de tu que requereixen ser ateses i mirades amb amor. El primer pas és adonar-se. I a partir d’aquí, el caminet passa per posar-li veu a aquest/a nen/a que habita en tu. Només així podràs començar a ser l’amo de la teva vida.