Una de les coses que més m’ha ensenyat la meva experiència personal i professional és que hi ha una dificultat a l’hora de posar la mirada en un mateix. Siguem realistes: Fer-se càrrec del que em passa dol. Més fins i tot si té a veure a la nostra història i introjectes (aquelles etiquetes amb les quals ens obsequien la mama i el papa i que ens lliguen a ser d’una determinada manera). I és que, desfer automatismes que ens vénen acompanyant des de la nostra infància no és tasca fàcil: per a què ens enganyarem?
Si a tot això, li afegim la connotació clínica amb la qual s’embeni (i, per què no dir-ho? s’exerceix de manera incorrecta i inconscient) la Psicologia en l’actualitat, és normal que l’equació final sigui: “Si vaig al psicòleg és per què estic boig”. És clar! Com pot ser d’una altra manera si els psicòlegs tenim aquesta mala premsa?
Arribats a aquest punt, suposo que si ja tenies dubtes sobre si començar un procés terapèutic (o no), t’hauré acabat d’esfondrar els pocs castells en l’aire que quedaven pels petits llocs recòndits de la teva ment. Espera. Pren-te el teu temps. Primer, és important que confrontem la realitat per a poder així, transmutarla: Veure més enllà dels estereotips imposats per una societat en la qual se’ns ensenya a viure adormits i a deixar el dolor, les pors i les limitacions en la motxilla dels “per a després…”.
I amb això, m’adono de la necessitat de confrontar a l’ésser humà amb una cosa tan vàlida com és la importància de deixar-se acompanyar. Si bé és cert, estem acostumats a associar patologia amb psicologia: Res més lluny de la realitat! Qualsevol motiu que generi malestar en la vida d’un és motiu suficient per a ser mirat, amb afecte: Ansietat, “Por a…”, una separació, una ruptura amorosa, tenir la sensació que sempre s’acaba caient en el mateix, la dificultat per a vincular-se, etcètera.
Sempre he dit que emprendre el camí de l’autoconeixement suposa en sí un acte de valentia. Deixar la cuirassa a un costat i veure’s i sentir-se vulnerable cou (però només una miqueta i al principi!). Però amb el pas del temps un mateix acaba per adonar-se que la vida és millor viure-la amb consciència, presència i autenticitat; des d’un “Jo Sóc…” fidel i lleial a la nostra essència. Però per a això primer cal visitar i parlar una miqueta amb els nostres dimonis; qui tenen la resposta per a traspassar els esbarzers que ens allunyen del nostre cor.
I és aquí on vull presentar-te la Teràpia Gestalt: Una psicoteràpia que ens permet tornar a contactar amb les nostres manques, necessitats i somnis (perduts…). Una manera d’entendre i viure la vida. Són moltes les vivències que ens fan desconnectar-nos del cor i posar-li veu a la ment. La Gestalt el que pretén és retornar-li el testimoni al cor i permetre-li a la persona viure la seva vida de manera plena i autentica.
Si vols començar a viure d’una altra manera, et convido que ens coneguem i emprenguem una petita marxa, junts.